–Hola Sergi. Que encara no ha arribat ningú més?
–Hola Martí! No, però falten uns minutets per les sis, encara.
–Comencem a treure el tema tu i jo i així, si el tenim parlat, podrem centrar-lo més quan comencin a embolicar la troca tots plegats.
–D’acord, ja tens raó ja.
–El canvi de contractes és necessari. La Universitat està en fals amb aquestes persones, però allò que preocupa és que la culpa és de la Universitat, que utilitza contractes que ni tan sols són legals, i en canvi els perjudicats seran ells.
–Potser se’ls hauria de donar la plaça directament, sense convocar concurs de mèrits.
–Seria just, però no pot ser. Les lleis són les lleis i s’han de respectar.
–Si, però amb aquests contractes temporals, any rera any, no les han pas respectades, les lleis, i aquests professors porten molts cursos aquí.
–Ja sé que tens raó, però no es pot arreglar una irregularitat amb una altra. Algú ho podria impugnar i encara seria pitjor.
–Si, és clar. Però, creus que és normal que aquestes persones que porten aquí 10, 12 i 16 anys donant classes, ara hagin de passar per un concurs al qual s’hi han presentat 10 candidats més?
–No, no ho és, però s’ha de buscar alguna altra sortida tot respectant el concurs.
Els companys anaven arribant i incorporant-se ràpidament al tema del dia. De fet, ni la solució ni cap decisió sobre aquell problema era competència del departament, però volien intentar unificar criteris per si arribava el moment en què des del rectorat demanaven a algun d’ells que s’entrevistessin amb aquells professors: era important saber ben bé què podien fer i fins a on podien ajudar o no.
En acabar la reunió –com sempre amb la sensació que podia haver anat millor, que podia haver estat més àgil i eficient, però que no havia anat malament del tot–, l’Artur va aturar-lo:
–Martí, com va el teu llibre?
–Va fent… Creix mica en mica, com tots els llibres.
–Què és? Filologia, assaig, novel·la...
–Novel·la. Ara em tocava passar-ho bé. Em venia molt de gust fer-la.
–I de què va?
–Em sembla que preguntes massa… Em sap greu, però estic molt al començament de tot plegat i encara no tinc massa ganes d’explicar-ho.
–Està bé, està bé, tindrem paciència.
La novel·la que en Martí no tenia ganes d’explicar parlava de coses molt elementals i senzilles, però amb una finalitat molt concreta: volia transmetre una idea ben clara, que per a ell era important. I no volia ni esmentar-la. Volia explicar-la tal com ell la vivia, a través de les coses més quotidianes. La idea li havia vingut després de superar, només amb la seva vida de cada dia, sense afegir-hi ni treure-hi res i sense cap canvi important, aquella mena de lleuger desassossec estrany i inesperat que l’havia intranquil·litzat durant uns quants mesos. Ningú no se n’havia adonat i amb ningú no n’havia parlat, ni tan sols amb la Clara. Només n’havia filosofat una mica i potser sense acabar de confessar-ho explícitament, amb l’Arnau. I el desassossec havia fugit seguint la seva idea. De fet, volia trobar, experimentar –i ara en la novel·la explicar– una mena de felicitat no massa coneguda: la felicitat que només depèn d’un mateix. Però ja era prou complicat escriure-ho en una novel·la com per haver-ne d’anar donant explicacions al primer que passava.
Amb l’Arnau havien treballat junts quan ell, en Martí, abans de guanyar les oposicions i ser catedràtic de la Universitat de Barcelona, donava classes en un institut. L’Arnau encara hi treballava. Es dedicaven a l’ensenyament tots dos i, al marge d’aquesta coincidència, s’havien fet molt amics. L’Arnau havia llegit la primera novel·la de joventut d’en Martí i, segurament per aquest motiu, havien començat a parlar de coses i coses i, en una o altra mesura i tot i el temps limitat de què disposaven, no havien deixat mai més de fer-ho. Eren molt diferents, però s’entenien bé; havien creat un lligam en un món una mica al marge de tot. En Martí, que per un costat havia tingut molta sort i per l’altre havia fet molt bona feina en tots els àmbits de la seva vida, era una persona seriosa i en qui es podia confiar; això li donava un cert tipus de paper après i adquirit del qual no li era gens fàcil escapolir-se. L’Arnau l’havia fet sortir una mica d’aquest paper i en Martí se sentia, quan era amb ell, molt lliure de poder dir, de poder pensar i de poder inventar; d’imaginar possibilitats que potser mai no es durien a terme però que, només pel fet de somiar-les i compartir-les, ja tenien algun efecte sobre la seva vida: un efecte tranquil·litzador, apaivagant.

http://farm1.static.flickr.com/219/493407787_576ab89eb9.jpg




II



ARXIU núm. 1

Any 1995
Família Comes Riera: Martí Comes, Clara Riera, Sara i Biel Comes Riera.
Barcelona


–Perdona, ets el professor Martí Comes?
–Sí, sóc jo…
–Em dic Sofia Morera. M’he matriculat a la teva assignatura de Teoria i crítica i voldria parlar un momentet amb tu.
–Ara m’esperen en una reunió de Departament i no em puc entretenir, però demà de 9 a 11 seré al despatx.
–Et va millor que vingui a primera hora o al final?
–Pots venir quan vulguis. Estaré treballant tot sol, no tinc cap visita programada.
–Doncs vindré a les nou en punt i així ja et deixo treballar tranquil.
–Perfecte. Fins demà Sofia.
–Gràcies Martí. Fins demà.
­­ La reunió de Departament li feia una mica de mandra. Si era sincer, diria que l’hi feia una mandra immensa, però sempre veia les coses en positiu i es convencia a si mateix que només n’hi feia una mica. Esperava trobar-hi els mateixos tics de sempre, els mateixos guions, com si se’ls haguessin après de memòria: l’Artur, que sempre ho trobava tot malament a no ser que ho hagués proposat ell; la Mercè, que sempre buscava cinc peus al gat i que pretenia concretar tant que les coses no avançaven de cap manera; en Quim, que només volia lluir-se i ser el protagonista. Els qui no es mullaven i els qui no apareixien mai, o els qui passaven de tot, justament perquè es cansaven de veure una vegada i una altra les mateixes escenes. Encara que es tractessin qüestions diferents, s’havia de reconèixer que l’esquema de les reunions era sempre el mateix. Però en Martí, amb mandra i tot, no s’havia plantejat ni una sola vegada de faltar a una reunió. I no era pas que es cregués indispensable, però pensava que tenia un cert ascendent entre els seus companys i que amb això aconseguia que li resultés més fàcil que a d’altres de tornar les coses al seu lloc raonable quan aquestes se sortien de mare. Sabia que això formava part de la seva feina i es limitava a fer-la. I tot plegat, prou que li agradava. Sovint creia que fer la seva feina tan bé com podia –preparar-se les classes, mirar de renovar les coses any rere any, estudiar per a poder ensenyar millor, explicar els temes intentant despertar l’interès dels seus alumnes; i també assistir a reunions de Departament o escriure els llibres que tenia ganes d’escriure– l’ajudava molt a la seva felicitat i estabilitat.

Però la xafarderia va poder més que la seva bona voluntat i, passats un dies, s’hi va ficar de cap, a veure si trobava el codi que utilitzava l’avi. Primer de tot es va adonar que no sempre era el mateix: majoritàriament n’hi havia un que es repetia, o al menys es repetien la mateixa quantitat de signes –cinc signes–, però n’hi havia un altre de sis també força freqüent, i un altre de quatre, en més poca quantitat. O sigui, com a mínim tres, a no ser que n’hi haguessin més que coincidissin en la quantitat de signes, però no en contingut. Al començament no li va dir res a la Martina; va pensar que li posaria traves i inconvenients i sabia perfectament que en tot allò que li diria tindria més raó que un sant. Ell ja sabia prou bé que no s’havia de xafardejar les coses dels altres, però havia arribat a un punt en què ja no volia sentir res de tot això. Aquest sermó portava setmanes fent-se’l a ell mateix i ara tenia dos reptes que l’engrescaven: ser capaç de trobar els codis –s’ho volia demostrar a ell mateix–, i també saber per què l’avi tenia arxius amagats.
Ell tampoc no era un expert trobant codis però sabia qui el podia ajudar a distància, sense que sabés ben bé per a què era. Un amic li va deixar un programa cercador de contrasenyes i, en pocs dies, les va trobar totes. N’hi havia dues de diferents de cinc lletres: Maria i Clara; dues de diferents de sis lletres: Ignasi i Marcel; i una sola de quatre: Rita. Per què l’avi s’havia de complicar la vida amb tantes contrasenyes? Com s’hi podia aclarir? Ara ja no li quedava més remei que començar a llegir. Sense dir res a la Martina.
Van passar els dies i en Sergi s’anava endinsant en les pàgines de l’avi. Però no acabava d’entendre res. Hi havia escrits amb dates molt diferents, des del 1995 fins a dates actuals, el 2030. Tot i que alguns arxius tenien forma de carta, més aviat el conjunt semblava una novel·la… Una novel·la més del seu avi. Per quina raó guardava aquesta, i no pas totes les altres, en arxius protegits? I per què en les altres novel·les quedava clar que ho eren i portaven el títol i capítols ben indicats i aquesta era un gran embolic?
Un bon dia va cridar la Martina i li va exposar tot el que havia fet. La Martina va posar cara d’esverada però, davant dels fets consumats, l’ensurt li va durar només uns breus instants: els secrets d’un avi com el seu devien ser apassionants! Entre tots dos van anar imprimint i posant unes dades d’identificació a cada escrit. Van pactar silenci absolut sobre l’afer, no dir res als pares ni fer cap pregunta ni comentari que els pogués descobrir davant dels avis, i van començar a llegir i a ordenar i a relacionar. A cap dels dos no li va semblar estrany que l’avi utilitzés alguns noms de la família; no pas els cognoms, que eren tots canviats. L’avi sempre havia fet coses així i formava part de la seva manera de fer: utilitzar sovint els mateixos noms de referència.
Van necessitar mesos, però van anar comprovant que hi havia històries diferents al voltant d’uns mateixos personatges. Tal com anaven imprimint arxius, posaven al davant les referències que havien pogut trobar en relacionar uns documents amb els altres. Els noms dels arxius tot sovint donaven la data en la qual havien estat escrits i, un cop datats la immensa majoria, de les mateixes històries en podien anar deduint la resta.

Cadascú tenia el seu ordinador portàtil, però al Sergi li agradava utilitzar l’ordinador de l’avi Martí. Era un ordinador fantàstic, un superordinador d’última generació. No feia massa que se l’havia comprat. El que més li agradava era la seva gran pantalla, molt fineta, però capaç de contenir-hi tot l’ordinador. L’avi no li va posar cap problema, tot i que li va demanar que tot allò que hi escrivís o hi treballés s’ho traspassés després al seu ordinador i que no li deixés arxius desordenats i desconeguts a dins; i que a més a més no li desordenés els seus, si no era demanar massa.
En Sergi era força polit i endreçat treballant amb l’ordinador. Aquesta exigència no li va preocupar gens. Estava convençut que sense cap esforç li deixaria l’ordinador tal i com l’havia trobat. L’avi, que el coneixia prou bé, tampoc no hi patia gens. I es va acostumar tant a l’ordinador de l’avi Martí que només feia servir el seu quan se l’havia d’endur i prou. De tant en tant, cada pocs dies, es traspassava totes les seves tasques cap al seu ordinador. Però va arribar aquell dia que sempre arriba en què els ordinadors es revolten, s’aturen, van lents o es pengen, i en Sergi va començar a fer proves i proves a veure si podia obrir algun arxiu, ja que cap dels seus no li responia. I en aquesta feina se li va desbloquejar l’ordinador i va descobrir que l’avi tenia una pila de documents que requerien un codi per a obrir-se. Aquesta desconeguda faceta íntima de l’avi el va intrigar molt i va sentir una gran curiositat per saber què hi guardava allà dins. Es veia capaç de trobar aquelles contrasenyes, però no li semblava correcte fer-ho. I ho va deixar córrer.

I


La Martina i en Sergi eren cosins. Sempre s’havien avingut força i això era, a la vegada, una sort i una necessitat ja que cap dels dos no tenia més germans ni cap altre cosí. Quan els seus avis, l’àvia Clara i l’avi Martí, se’n van anar a viure al poble dels rebesavis –un vell somni que finalment es feia realitat–, la Martina i en Sergi van demanar-los permís per utilitzar el seu pis, que quedaria buit de forma permanent però del qual ningú no tenia intenció de desfer-se’n. Si amb el temps els avis anaven necessitant més i més ajuda, potser haurien de tornar a Barcelona, i calia mantenir el pis en bones condicions. Una bona manera de fer-ho era habitant-lo i ells assumirien, juntament amb els seus pares, aquesta responsabilitat.
De fet, tenien ganes d’independitzar-se, i aquesta podia ser una manera ben fàcil de començar a fer-ho. Compartirien el pis, com ho feien tants d’altres estudiants, i l’única condició que la família havia imposat era que no hi fiquessin ningú més de manera continuada. Convidats i prou!
El pis era prou gran, de quatre habitacions; els avis sempre hi havien viscut sols. Se n’hi havien anat quan els seus fills, la Sara, que era la mare de la Martina i en Biel, el pare d’en Sergi, ja s’havien independitzat i vivien fora de casa. Així és que dues de les habitacions, tot i que ben moblades, eren buides de continguts personals; se les podien fer seves del tot. Encara que, de fet, ja ho eren: havien anat tants cops a dormir a casa dels avis! Alguns caps de setmana i en altres ocasions, quan estaven malalts i no podien anar a escola o quan els pares sortien o anaven de viatge tot sols…
La veritat és que s’hi van trobar bé de seguida. Hi feien vida d’estudiants. Vivien allà tots dos més o menys organitzadament, però quan volien se n’anaven a casa els pares respectius a dinar o a sopar. De tant en tant hi muntaven sopars i gresques amb els amics.