VII
ARXIU núm. 5
Any 2000
Martí Comes
En Martí, habitualment, tenia ganes d’arribar a casa seva. S’hi trobava bé, les rutines diàries li agradaven i li donaven una sensació de benestar i de seguretat. Però aquell dia precisament, va sortir de la universitat a les 6 i tot i que teòricament pretenia anar cap a casa a peu, per passejar una mica i bellugar les cames, la realitat va ser que Balmes amunt, va oblidar-se de girar en direcció a casa i va tirar amunt, amunt absent de la ciutat que l’envoltava amb el seu brogit, el seu moviment i la seva impaciència acostumada.
S’escoltava només a ell mateix, en aquests moments i no tenia ganes de fer cap altra cosa, per això li semblava millor estar sol enmig de la gent i dels cotxes que no pas arribar a casa.
Els seus pensaments donaven voltes com en una espiral que s’allunyava molt poc a poc del nucli dels seus sentiments i quan havia aconseguit una certa distància… els pensaments tornaven a caure, vençuts al bell mig de l’espiral, allà on teòricament havien començat. Era un esforç continuat, però no li representava cap patiment. De fet a ell li agradava sentir tot això que sentia, no ho hauria pas canviat per a res.
Imaginava com canviaria la seva vida interior, només interior i ningú no s’adonaria de res, ara que la Sofia llegiria la seva tesi ben aviat i deixarien de veure’s. S’havien anat agafant afecte. Ell s’havia estat enganyant amb insistència durant els primers anys sobre aquest afecte, però ara, que estava a punt d’acabar aquesta època de la seva col·laboració, ja feia temps que s’havia confessat que s’havia enamorat. De la Sofia , es clar! A vegades imaginava que ella sentia exactament el mateix que ell. Ho semblava, sempre tant afectuosa, tan riallera, amb l’expressió tan feliç… però és que potser no era sempre així, ella?
Pensava que li agradaria que fos posible saber què sentia ella sense parlar-ne. Saber sense haver d’explicar-se. Només per saber-ho. Aquest pensament no tenia cap lógica ni cap possibilitat de fer-se real. Perquè ell no volia pas confessar-li tot això. Ell volia guardar-ho dintre seu com un tresor que només ell podia conèixer i gaudir. En un altre moment imaginava que sí, que sorgia entre tots dos un moment que feia aquesta confessió inevitable. I imaginava com seria estar amb ella d’una altra manera, com a amics, fins i tot com a amants. I tornava a caure al centre de l’espiral.
Si… de fet, d’amics ja n’eren, per què no podien continuar una relació d’amistat? I es desenganxava per uns mil·límetres d’aquest centre que ho engolia tot.
Aleshores imaginava com seria la seva vida sense ella. Tot seguiria igual, a casa, a les classes, amb els amics. Però ell ja no tindria aquella mena d’impuls il·lusionat de pensar que podria proposar-li això o allò, que podria ajudar-la a decidir tal cosa o tal altra, que d’aquí un parell o tres de setmanes es tornarien a veure per treballar, però també per xerrar.
Per uns moments veia la seva vida, aquesta que estava a punt d’arribar, sense ella, com una cosa trista, però aquesta sensació era només un engany d’aquest sentiment trasbalsador. Ja que s’adonava que també en altres moments tenia pressa per arribar-hi, per retrobar aquest ordre en els sentiments que sempre havia tingut. Estava content, perquè mai no havia travessat la línia de perill i així podia triar ben tranquil.
En aquests cinc anys que havien treballat junts, la Sofia havia tingut algunes relacions amb nois, però cap d’elles havia durat gaire. No és pas que li expliqués amb massa detall aquesta mena de coses, però si que explicava alguna anècdota, algun comentari i amb més o menys exactitud ell n’estava al corrent.
Així, en Martí s’havia fet la idea que la Sofia era molt exigent, que no li agradava cap dels nois amb qui havia sortit d’una manera prou intensa com per deixar-s´hi anar del tot, que sempre guardava, alguna mena d’esprit crític, d’objectivitat, que no queia en el parany d e l’enamorament i per aquesta raó, podia deixar-ho córrer quan li semblava veure algun inconvenient massa gros.
I, en Martí, anava pensant una vegada i una altra en les diferents possibilitats. No veure’s més i que tot quedés a dintre seu guardat amb pany i clau. Seguir estant en contacte com a amics, si ella volia. Parlar-ne de tot plegat amb sinceritat. Totes aquestes possibilitats li semblaven atractives. No n’hi havia cap que li semblés buida o sense objectiu.
Imaginava, ben a prop del centre dens de les seves emocions que la Sofia sentia el mateix per ell. Li semblava poc probable, però no impossible. Imaginava que abans d’acomiadar-se l’un o l’altre es decidia a confessar aquest amor, fins ara contingut i inexpressat. N’estava content, li semblava que seria viure la cosa més bonica que havia viscut mai, però, després d’haver viscut aquest moment imaginat, tot tornaria al seu lloc. Ell ja sabia què li havia de dir. Seria un disbarat massa gros condicionar-se la vida l’un a l’altre tenint situacions tant diferents: edat, família, fills, amics i àmbits tant diferents, però sobretot per l’edat. Com podia ell veure’s sortint i compartint coses amb els seus amics de 30 anys i que la majoria ho tenien encara tot per fer? I com podia demanar-li a ella de viure el seu ambient d’amics de 45 anys, en el qual les vides ja estaven fetes i consolidades.
I malgrat això li agradava per una estona, a vegades llarga estona, deixar-se anar vivint en somnis aquest moment que no esperava pas viure en la realitat. Dir-li que l’estimava, que se n’havia enamorat com un adolescent i que malgra t això, només volia el millor per a ella i el millor per a ella no era pas això. Somiava el seu somriure, la seva veu, el seu riure i vivia uns moments que d’una manera o altra eren feliços.
Després li venia una altra vegada al cap, la idea utòpica que podien ser amics i veure’s de tant en tant, com s’havien vist fins ara, però sense el motiu de la feina. Per què no proposar-li una cosa així? No hi havia res de mal, en això. Primer ho imaginava. Li costava una mica trobar el punt adequat: no parlar de feina, ja que no en tindrien, no parlar dels sentiments, només explicar-se com els van les coses, allò què pensen… i s’adonava de seguida que aquí fallava alguna cosa. No podien mai ser amics del tot si no sabien el que hi havia al fons dels seus sentiments. Com es pot ser amic de veritat si t’amagues allò que precisament hi ha entre l’un i l’altre? En Martí feia l’esforç de saltar aquesta barrera en forma d’objecció i es deia que seria com fins ara. Ara, bé que parlaven amb prou confiança i en canvi no s’havien pas dit el que sentien. Però no volia pas fer-se trampes. Sabia que la diferència entre tenir una cosa entre mans, que a més a més era de feina, que era important i que calia acabar, marcava un abans i un després que no seria gens fàcil d’obviar i de fer com si tot fos igual. Fins ara, la freqüència de les trobades havia estat marcada inequívocament pels seus ritmes de feina, ella decidia quan pensava tenir acabat o pensat aquest o aquest altre aspecte i quan voldria venir a parlar-ne amb ell. Però posats a ser sincer amb ell mateix es preguntava quantes tesis havia dirigit i en quantes s’havia implicat tant de prop i havia fet tantes entrevistes. Les respostes eren clares: mai no havia dirigit una tesi d’aquesta manera tant propera ni mai no hi havia dedicat tantes hores.
I finalment, imaginava que amb el final de la tesi aquesta relació acabaria. I dins de tot, malgrat la seva tristesa, sentia també com una mena d’alleujament. Imaginava que era capaç de deixar de pensar, de deixar de somiar en aquest a noia que l’encisava i que tot tornaria a ser com abans, amb la seva estimada vida tranquil·la, amb la seva idea que la felicitat ha de ser forçosament una cosa que cadascú ha de trobar dins d’ell mateix i no pas fent canvis a fora. I sobretot pensava en la Clara , pensava que l’estimava molt, molt més enllà d’aquest enamorament que no havia volgut pas. S’adonava però que si algú l’hagués deixat triar, abans d’enamorar-se, sobre si volia fer-ho o no, ell hagués triat que no. I en canvi ara, tot i que no hi veia cap futur en aquesta relació, no voldria pas perdre’s aquest sentiment ,que l’omplia d’una manera que ja gairebé no recordava. Però ja pensava en com ho faria per tornar a dirigir la seva il·lusió en totes les coses de cada dia i en el seu futur, aquest futur amb la Clara , que no acabava mai de veure incert del tot, malgrat les volades de coloms que era capaç de construir en un passeig de tarda, sol i tranquil.
Finalment el rebot de l’espiral es va acabar. El seu ànim i els seus sentiments van ser capaços de mantenir-se prou allunyats d’aquest centre engolidor i la seva atracció va minvar i tot instal·lant-se en el cercle més ample i més distant de la seva espiral interior… li van venir moltes ganes d’arribar a casa. Va girar cua, i va tornar Balmes avall, aquesta vegada, amb un ritme diferent, que no era pas només el de la baixada, sinó el d’un ànim renovat de remprendre la seva vida, allà on era, en realitat, i no pas allà on l’imaginava.
Baixava somrient, com si en aquella horeta escassa hagués acomplert tota una feinada immensa i se sentia feliç, orgullós d’ell mateix d’haver sabut retrobar la placidesa, en aquesta mena de curt i efímer viatge interior.
S’acostava a casa seva quan va veure que també arribava en aquell moment una altra noia molt maca, que el va fer somriure i sentir-se feliç de veure-la lluint els seus 21 anys i la seva seguretat adquirida en els darrers anys. La Sara no el va esperar davant de la porta de casa, sinó que va anar-lo a trobar fins a un parell de portes més amunt, contenta i riallera i després de fer-li dos petons va començar a explicar-li coses i més coses de les classes, de la universitat, dels seus professors dels seus companys, de la feina. En Martí l’escoltava somrient i molt orgullós d’aquella seva nena, que ja s’havia fet gran.
Van pujar junts, van entrar en aquest món endreçat i en aquell moment va ser com si tot el que era tan real minunts abans, s’endrecés sol, en algun lloc desconegut, des d’on no es deixava ni notar ni sentir. Sabia ser feliç a la seva vida i això li donava una sensació d’estabiltat oposada completament a la sensació de vertigen que li produïen els pensaments d’abans. En Martí es va submenrgir en aquesta seguretat i en les coses més quotidianes: canviar-se, posar-se còmode, agafar un llibre una estoneta i posar-se a la cuina per a fer el sopar junts amb la Clara.
Aquest vespre llegia el llibre de poemes que l’Arnau li havia regalat, era un llibre de la Berta Salelles , el darrer que havia publicat: “Totes les potes d’un centpeus”. El món és petit, aquest llibre estaba publicat a la mateixa editorial que havia publicat la seva darrera novel·la, sortida feia un any només. Llegia aquells poemes amb una sensació d’informació privilegiada i amb un afecte especial. No coneixia la Berta , però sabia força coses d’ella a través de l’Arnau. I jugava amb les paraules i els versos tot buscant quina relació podien tenir amb les coses que ell sabia de la Berta. Estava segur de no encertar-ho, però el feia sentir bé intentar-ho, com si compartís un secret amb algú que ni tant sols coneixia. Reforçava el lligam virtualment afectiu el fet que l’Arnau li havia demanat que li signés una novel·la per regalar-la a la Berta. O sigui que es llegien mútuament. I ara tenien dues coses en comú: l’Arnau i l’editorial.
En Martí no creia que a través de l’editorial hi hagués cap possibilitat, ja que no li semblava prudent fer cap pas ni preguntar per ella, i estava pensant si l’Arnau algun dia es decidiria a dur a terme aquesta presentació de la qual parlava sovint.
